miércoles, 30 de noviembre de 2016

Entrevista a Jordi de Manuel

Aquest any m'havia ficat l'objectiu de fer més entrevistes a a autors en el blog. Per fer la primera en català vaig pensar en Jordi de Manuel, a qui vaig conèixer breument (més breument del que m'hagués agradat) en una trobada a Torrebesses i amb qui comparteixo ofici, estudis, vocació i afició. En Jordi és un autor força prolífic, i ha estat guardonat amb diversos premis, entre ells els prestigiosos Manuel de Pedrolo i l'Ictineu (dos cops) i ha accedit molt amablement a respondre a les meves preguntes.

DoE: Gràcies per respondre a aquestes preguntes Jordi. Tot i que siguis un autor veterà amb moltes novel.les publicades potser algun dels lectors del blog no et coneix. Ens podries dir qui és Jordi de Manuel?
JdM: Sóc bàsicament un professor de ciències que aviat va adonar-se que el llegien els seus alumnes suposadament per aprendre era avorrit, tediós i, en general, poc útil. Així, des de fa uns trenta anys, la meva feina ha estat el meu “taller d’escriptura” i és a les aules on vaig començar a fer-me com a escriptor, primer com a part de la meva feina perquè els meus estudiants aprenguessin millor, i això em va dur a ser narrador de ficcions, que és també un ofici que s’aprèn lentament, picant molta pedra i llegint molt.   

DoE:Ets un lector habitual de ciència ficció o fantasia? Si és així, quins autors han estat els teu favorits i creus que han pogut influenciar en la teva obra?
JdM: Llegeixo de tot, i tant com puc. Com a lector adolescent em vaig iniciar a la ciència-ficció amb “El dia dels trífids” de John Wyndham, que crec que em va influir fins al punt de marcar-me la preferència del que estudiaria al cap d’uns anys. Aviat vaig arribar a Asimov, Clarke, Bradbury, Ballard i Vonnegut que ara són autors clàssics indiscutibles. De Jules Verne havia llegit, sobretot, les històries il·lustrades adaptades per editorial Bruguera, recordo amb nostàlgia aquelles aventures i els mons que Verne va inventar. Manuel de Pedrolo el vaig descobrir molt més tard, no sóc de la generació que va llegir el Mecanoscrit a secundària.
No sóc conscient de fins a quin punt aquests autors, i molts altres, poden haver influït en el conjunt de la meva obra, però probablement en sóc deutor i es podria trobar una influència en la temàtica que trio en les trames de ciència-ficció que fins ara he escrit.

DoE: Ja has comentat que ets del sofert gremi dels professors de secundària. Jo que també en formo part em pregunto amb certa enveja d’on treus temps per escriure. Ets un escriptor metòdic o caòtic?
JdM: No sóc gens metòdic, més aviat em deixo envair pel caos i vèncer per l’entusiasme. La prova és que tinc tantes idees noves que, ara per ara, porto cinc novel·les i un llibre de relats en marxa simultàniament. Un escriptor metòdic mai no ho faria... El temps és una altra qüestió. Jo em dec a la meva feina de professor a la qual li dedico moltes hores i esforços a l’aula i a casa cada dia, i m’agrada, però, esclar, em treu temps per escriure. Sóc una mica egoista del temps i procuro ser molt eficient i disciplinat en el que faig... i no necessito dormir gaires hores.

DoE:Els teus alumnes coneixen la teva faceta d’escriptor?
JdM: No acostumo a dir als meus estudiants que sóc escriptor... però acaben per descobrir-ho i alguns els sorprèn que, a més de ser professor, escrigui novel·les i contes.

DoECom tu, jo també soc biòleg, i m'ha sorprès el poc ús que fas d’aquesta ciència en les novel.les que he llegit. Te’n mantens allunyat perque t’agrada explorar noves disciplines? És més fàcil especular i inventar en aquelles matèries que no domines tant?
JdM: No m’agrada “fer de professor” en la ficció per tant defujo el didactisme quan faig literatura, però inevitablement un escriu sovint sobre allò que més coneix, i la biologia i la ciència hi són molt presents: “El pes de la por”, “L’olor de la pluja”, “Cabells porpres” o “El cant de les dunes” són novel·les on la biologia té un paper important, i també és el cas de relats com “Crònica breu d’un ésser estàtic”, “Missatges”, " El cor", “Calcs” o “Nit del segon origen”.     

DoE: Doncs anava ben desencaminat, me les apunto. La teva darrera novel.la publicada, Foc Verd, torna a estar protagonitzada per l’inspector Marc Sergiot, i ja en són 8. Ja deu ser com de la família. Què és el que et fa tornar a la Barcelona alternativa on viu aquest entranyable personatge?
JdM: Sergiot va néixer com a personatge a “L’olor de la pluja”, quan vaig la vaig començar a escriure el 1996 i va anar creixent inesperadament dins la novel·la fins que la vaig publicar deu anys després. Entremig vaig publicar tres novel·les (totes premiades) amb ell com a personatge que havien d’estar ambientades abans dels esdeveniments de “L’olor de la pluja”. He anat bastint l’inspector Marc Sergiot durant els últims vint anys amb vuit novel·les i un llibre de relats, “Mans negres”, que es publicarà el gener de 2017. És, com dius, un personatge de la família i me l’estimo molt. “Foc verd” és la primera novel·la en què el faig sortir de Barcelona i me l’enduc a Galícia on, sense voler-ho, es troba amb uns crims antics i terribles. Segurament escriuré una novel·la més que tancarà el cicle i serà molt diferent de totes les altres i del llibre de relats: deu obres d’una saga policíaca és un número considerable per a la literatura tan poc normalitzada en els gèneres com la nostra. Fins ara cap altre personatge de novel·la negra en català protagonitza tantes obres com Marc Sergiot.    

DoE: Té molt mèrit. Fa poc vas participar en una experiència molt interessant juntament amb altres tres escriptors en el Palau de Torrebesses. Ens expliques una mica en què consistía aquesta iniciativa?
JdM: Fa 200 anys,  a Villa Diodati,  les ribes del llac Ginebra, es van recloure Lord Byron, Percy Shelley, John Polidori i Mary Shelley. Van ser uns dies de l’estiu sense hivern de 1816 com a conseqüència de l’erupció de l’estratovolcà Tambora, a Indonèsia. Polidori va inventar la literatura de vampirs i Shelley va crear Frankenstein que és el llibre fundacional de la ciència-ficció. L’editorial Apostroph i l’ajuntament de Torrebesses van tenir la idea de fer una vila Diodati “a la catalana” i tancar quatre escriptors de gènere (Empar Fernández, Emili Bayo, David Marín i un servidor) al castell del poble durant un cap de setmana. Una nit terrorífica que ens va inspirar un conte a cadascú.

DoECrec que el llibre de relats es publicarà pels voltants de Sant Jordi, oi? Tens enllestit el teu relat ja? Ens pots fer cinc cèntims de la seva temàtica?
JdM: El relat apocalíptic que he ordit combina la ciència-ficció amb el terror. Té relació amb una novel·la inèdita que he escrit, on el món canvia completament per l’impacte d’un cometa. El relat té com a protagonistes un home i una filla adolescent que intenten sobreviure fins que arriben al castell de Torrebesses... i no puc explicar gaire més.    
   
DoEEn aquesta trobada us van fer una pregunta relacionada amb els gèneres literaris, i em sembla recordar que et vas mostrar una mica escèptic amb les etiquetes. De fet, les dues novel.les teves que he llegit les considero una barreja de diferents gèneres. És un fet premeditat?
JdM: No em sap gens de greu reconèixer que sóc un escriptor de gènere, però no m’agrada gaire etiquetar les meves obres perquè sovint combinen diversos gèneres. No és un debat que m’amoïni gaire. La literatura és la biografia del món, del passat, del present i del que pot venir, i ha d’explorar la condició humana en tots els seus vessants. Sempre ha de commoure i, si pot ser, emocionar i “colpejar”el lector. Això és el que distingeix la bona ficció de la dolenta, els llibres bons dels mediocres.  


DoEGaudeixes més preparant i escrivint una novel.la negra o una de ciència ficció?
JdM: M’agrada molt, molt, investigar (abans i durant) l’escriptura. La recerca de l’escenari, la història o els personatges, per crear una trama és apassionant. Recordo quan preparava “El raptor de gnoms” que vaig estar mig any recorrent molts racons meravellosos i desconeguts de Collserola on el meu personatge, que acabava d’arribar de la guerra dels Balcans, havia d’alliberar els nans de jardí que raptava dels jardins de la part alta de la ciutat. O en la recerca de “La decisió de Manperel”, quan llegia sobre el matemàtic Grigori Perelman i buscava l’illa àrtica on situar el meu Manperel (nom fet amb les síl·labes de Perelman), això també va ser apassionant... i aquesta passió, aquest entusiasme, sens dubte es transmet al lector. Jo gaudeixo igualment preparant i escrivint novel·les negrers i de ciència-ficció, o amb barreja de gèneres; és la literatura que permet explorar amb precisió els dilemes morals.

DoEA més de les novel.les també has publicat un parell d’antologies de relats. Quin format t’atrau més, el de la narrativa breu o el de la narrativa llarga? O depèn de l’història?
JdM: La narrativa breu utilitza uns recursos i una tècnica diferents que la novel·la. He publicat més de cent relats i cada dia em costa més fer-ho i sóc més exigent quan escric una narració breu. Te la jugues en poc espai: tens entre 2000 i 6000 paraules per atrapar i seduir el lector, dur-lo cap on t’interessa i sacsejar-lo emocionalment. El relat exigeix molt al lector, que ja no es pot deixar portar per una història llarga (la novel·la) i tot ha de concentrar-se en poques pàgines: l’exigència cognitiva és més alta quan llegim un relat... llegir un relat requereix un esforç intel·lectual i potser per això al nostre àmbit no es llegeix gaire narrativa breu. A Catalunya tenim una bona tradició de narradors de relats breus: Calders, Pedrolo, Monzó... Cal que les editorials hi creguin i apostin, però tot depèn que hi hagi lectors. Si la gent no llegeix i no compra llibres, els editors no s’arrisquen.

DoESegurament aquesta entrevista es publicarà desprès del lliurament dels Ictineus d’aquest any. Ets l’únic autor que l’ha guanyat dos cops i suposo que deus tenir cert afecte a aquest guardó. Has votat? I si és així, ens pots dir a qui?
JdM: Cada any voto, només m’abstinc quan tinc una obra meva, novel·la o relat, que opta al premi. Estic molt content que hagi guanyat l’Antoni Munné-Jordà amb la novel·la Michelíada. És un autor grandiós que es mereix molts premis i més reconeixement del que té.

DoE: A mi també em va agradar molt la novel.la. Com veus el panorama de la ciència ficció i fantasia escrita o traduïda al català? Des de dins es veu menys desolador que des de fora? Per curiositat, una novel.la com La decisió de Manperel, guanyadora de diversos premis i amb un cert ressó mediàtic, quants exemplars pot arribar a vendre?
JdM: Quan conviuen dues llengües i una és molt més potent que l’altra, la literatura de la llengua feble mai no acaba de normalitzar-se. En la literatura popular la desproporció encara és més evident, ho explicava Jaume Fuster fa més de quaranta anys tot referint-se a la diglòssia. Des de llavors la situació a Catalunya no ha canviat gens i això ho saben molt bé els experts en sociolingüística. Jo no em vull queixar perquè escric en la meva llengua literària el que vull i encara tinc lectors. “La decisió de Manperel” va tenir una edició i una reedició modesta i havia de ser traduïda al castellà, tal com es deia clarament a les bases del premi, però la novel·la només es va publicar en català. Per què? Que cadascú en tregui les seves conclusions. 
Crec que cap lector no hauria de tenir prejudicis amb el gènere, i això passa encara més si la llengua original en què està escrita és el català. Estic fart d’anar a clubs de lectura i sentir persones que no havien llegit mai novel·la negra o ciència-ficció en català i et diuen que no es pensaven que els agradaria tant i que s’ho passarien tan bé. Cada any he de sentir comentaris com aquests, quan vaig a club de lectura de les meves obres.

DoEQuins són els escriptors actuals que segueixes habitualment, tant a nivell nacional com internacional? Ens podries destacar alguna novel.la de les que hagis llegit darrerament?
JdM: No segueixo especialment cap escriptor, m’interessen tantes coses que es publiquen... tinc molts llibres comprats i pendents de llegir sobre la taula (uns 40, pel cap baix). Ara estic començant la novel·la “El problema de los tres cuerpos” del xinés Cixin Liu, crec que m’agradarà. 

DoE: Aquesta també em va agradar molt. Jordi, moltíssimes gràcies pel teu temps, i molta sort amb tots els teus projectes, estarem molt pendents.

sábado, 26 de noviembre de 2016

El despertar del Leviatán - James SA Corey

James SA Corey es el seudónimo que utilizan un par de escritores americanos, Daniel Abraham y Ty Frank, autores de una extensa y ambiciosa saga de ciencia ficción, The Expanse, que va a constar de 9 libros y varias novelas breves y relatos relacionados. Cinco de estos libros ya se han publicado y el sexto está a punto de caer. Hoy comentaré el primer título de la saga, El despertar del Leviatán (Leviathan Wakes), publicado recientemente en España por NOVA con traducción de David Tejera.
El proyecto despertó mi curiosidad desde el principio, sobre todo cuando hace unos años leí las opiniones de Odo en Sense of Wonder y Miquel Codony en La biblioteca de Ilium,  tan diferentes respecto al mismo producto. Este interés se vio acrecentado por la posterior presencia de las siguientes novelas en las nominaciones de los premios más representativos del género, y por la adaptación televisiva The Expanse (de la que me he mantenido alejado porque primero quería leer la novela). La publicación en español de la primera novela ha sido el momento perfecto para adentrarme en este interesante universo. Ya han aparecido las primeras reseñas, y continúan siendo dispares: de la elogiosa de Sagacomic a la decepcionada de Ficción Científica
Yo voy a mantenerme en un diplomático término medio: tiene partes muy entretenidas y una buena ambientación, pero también algunos fallos importantes.
El escenario es uno de los aspectos que más me ha gustado de la novela. La historia nos sitúa en un futuro relativamente cercano en el que la humanidad ha colonizado diversos cuerpos del sistema solar y está preparándose para intentar viajar a otras estrellas. Las relaciones políticas entre los cuerpos interiores (Tierra, Luna y Marte) y las partes más alejadas (los satélites de los gigantes gaseosos y los asteroides del cinturón) son complicadas y hay un ambiente de tensión. Me siento muy cómodo en este tipo de ambientaciones, y me ha gustado especialmente como tratan las diferencias culturales y físicas entre los habitantes de diferentes zonas del sistema. Puede que sea la edad, pero cada vez me interesan más este tipo de especulaciones que no las escenas de acción, que acaban aburriéndome.
Los autores utilizan a un par de personajes para explicarnos la historia, alternando los capítulos desde su punto de vista (en un estilo parecido al de las novelas de George R Martin, no en vano uno de los autores es colaborador suyo). Si a este hecho le añadimos un estilo fácilmente transportable a la pantalla y que el prólogo y el epílogo está protagonizados por personajes diferentes a los habituales, puedo entender los blurb que anuncian que esta saga es el equivalente a Juego de Tronos en el espacio, pero, francamente, este tipo de comparaciones ya me cansan, y dudo si sirven de reclamo o producen rechazo en los lectores. A nivel de calidad literaria y de complejidad, están a años luz.
Una de las tramas está centrada en Ceres y la protagoniza un investigador veterano, Miller, a quien las cosas no le están saliendo muy bien últimamente. Tiene un tono de novela negra en un ambiente opresivo y claustrofóbico muy interesante.
La otra trama está más relacionada con la acción y las aventuras en un entorno espacial, y está protagonizada por Holden, el segundo de a bordo de una nave carguera que transporta hielo desde los satélites de Júpiter hasta el cinturón.
La primera mitad del libro me ha enganchado mucho, mientras las tramas avanzan de forma paralela, pero hay un momento en que las dos líneas se cruzan, y a partir de ese punto mi interés decreció, ya que se utilizan demasiadas casualidades y intuiciones acertadas para hacer encajar las piezas en la trama (sólo os comentaré que aparece la típica escena de un personaje que averigua por deducción la contraseña para entrar en el ordenador de otro...parece mentira que utilicen todavía este recurso). 
Afortunadamente al final la historia remonta, pero no hasta llegar al nivel de interés de la primera mitad del libro.
Otro de los blurbs cataloga a la novela como un Blockbuster, y creo que es una definición acertada. Os la recomiendo si queréis leer una novela entretenida, para pasar un buen rato sin excesivas reflexiones, pero no esperéis que os deje marca. 
Aunque la primera novela no sea una obra redonda mi interés sobre este universo se mantiene y tengo la intención de continuar con la saga. Mientras espero que publiquen la segunda parte de la historia, Caliban's War, haré tiempo con la adaptación televisiva.

lunes, 14 de noviembre de 2016

Històries de les Terres Albes i altres relats fantàstics

Avui us presentaré una iniciativa molt interessant que ha publicat Edicions SECC, Històries de les Terres Albes i altres relats fantàstics, un recull de sis relats de temàtica i estructura molt diferents que ens permeten fer un tastet del talent que tenen els escriptors i escriptores de gènere en llengua catalana. 
Sembla que el panorama de narrativa breu de gènere  en català s'estigui animant. En els darrers anys s'han publicat diverses antologies de relats fantàstics: Punts de fuga Deu relats ecofuturistes (que espero que aviat aparegui per aquí) per Males Herbes  o Catalunya Mítica per Orcinny, per exemple. Tots aquests projectes, així com el que us presento avui, contribueixen a donar un impuls important als autors i s'han de recolzar.
I el contingut, us preguntareu? Doncs com totes les antologies d'autors diversos escrivint sobre temàtiques variades: un pel irregular i desconjuntat, però força correcte pel que fa a mitjana de qualitat, segons el meu parer.
El primer relat és d' Alícia Gili, l'editora. Collblanc és una història de temàtica medieval on apareixen bruixes, bandolers i senyors feudals que escanyen els pobres, amb una estructura narrativa similar a la dels contes clàssics, però amb un toc modern, sobretot perquè li veig un cert aire de reivindicació feminista. És un bon començament.
Ja havia llegit alguna cosa de Sergi G. Oset, però m'ha sorprès molt gratament amb En una galàxia poc llunyana. És una gamberrada disfressada d'història de ciència ficció en que el protagonista és un alienígena que s'assembla molt als nostres rosegadors, i que, desprès d'un accident amb la seva nau espacial, ha de sobreviure en el nostre planeta, tot i que les haurà de veure de tots colors. Molt divertit, però el sentit de l'humor no amaga que estigui molt ben pensat i ben escrit. 
Menut ens presenta La Laia, el Roc i l'infermer de la boira verda. El relat tracta sobre dos germans que tenen un pare malalt ingressat en un hospital i que descobreixen que un dels infermers té intencions ocultes i no és ben bé qui aparenta ser. Un conte excessivament innocent, amb algunes errades de plantejament, i un final massa abrupte pel meu gust. Tampoc m'ha acabat de convèncer L'Arbreda, de Carlos Castro, però en aquest cas és per la brevetat de la història (només dos pàgines) ja que la temàtica del bosc encantat m'atreia. 
La ciència ficció amb un toc més científic està representada per Seqüeles, de Sílvia Romero. Ubicat en un futur relativament proper, però amb molts detalls futuristes que ajuden a l'ambientació, està centrat en la investigació sobre l'envelliment i la mortalitat i les modificacions genètiques que cal fer per aconseguir-les. Força correcte, i amb un punt de mala llet molt interessant. 
I per acabar, el millor relat de tots, Transcomunicació Bovina, d'Hugo Camacho, recent guanyador del Premi Ictineu al millor relat. És una història de fantasmes molt divertida, amb dos fantasmes investigadors que hauran d'ajudar al fantasma d'una dona que ha mort recentment a explicar al seu fill que qui l'ha assassinada és la seva dona per quedar-se amb l'empresa familiar. 
La trama està plena de detalls molt divertits relacionats amb les normes de la comunicació entre el món dels fantasmes i el nostre, i, a més a més, és un clar manisfest antitaurí. Pot semblar una exageració, però crec que polint algunes cosetes poc tindria a envejar a relats de mestres de la fantasia urbana com Mieville, Pratt o Gaiman.
Aquest és el primer volum de la Colecció Minairó, que neix amb la intenció de publicar fantasia en català. Els minairons són petits éssers mitològics que, quan apareixen, es caracteritzen per preguntar insistenment: Què farem? Què direm?. El que jo els diria als responsables de la col·lecció és que no parin, i que continuïn apostant per iniciatives com aquesta que, tot i els seus alts i baixos, ajuda, i molt, a normalitzar el gènere fantàstic en la nostra llengua. Els desitjo molta sort i molts èxits.

jueves, 10 de noviembre de 2016

The four thousand, the eight hundred - Greg Egan (english version)

Disclaimer: English is my third language,  so I want to apologize in advance for there may be mistakes in the text below. If you find any, please let me know so that I can correct it. I'd really appreciate it. Thanks. You can read this review also in spanish here.

Another great author I deleted from the list of those who had not yet appeared on the blog. I know Greg Egan more for his short stories than for his novels, the compilations Axiomatic and Luminous, among other anthologies of other authors, were partly responsible for my current interest in short narrative. Today I will comment  a novella, The four thousand, the eight hundred, that had already appeared in  Asimov's magazine and Subterranean Press will publish it in a few weeks.
I perceived a change of style with what I had read so far from this author. The plot is much more affordable than some of his stories, with very interesting sociological reflections, but not with philosophical reflections that caused the reading to be sometimes stodgy, and neither would I qualify it as hard science fiction, subgenre in which Egan stands out.
The atmosphere is very interesting. The story is located in the two great asteroids of the belt, Vesta and Ceres. There are human colonies in both of them, and between them there is an exchange of materials in the form of huge blocks that travel slowly in space. Ceres exports blocks of ice and Vesta blocks of rock to supply the deficiencies of the other asteroid.
The societies of the two satellites are similar, but in Vesta a situation occurs that causes that part of the population, descendants of a group of the original settlers, is undergoing an active and very powerful discrimination by a great part of the rest of the population. Although events of protest and even sabotage are organized, the situation does not change, and much of this population chooses the slow exile to Ceres in survival capsules installed in the blocks of rock.
Egan touches one of the burning issues of our society, unfortunately: the refugees and their dangerous travels to reach an area where they hope to find shelter and well-being. It is inevitable to think of the parallelism between the Mediterranean Sea and the emptiness in which the blocks move with their stowaways.
It is a pity that the final situation, in which the maximum tension occurs, is resolved very precipitously. A few more pages and a little more explanation to make the resolution more gradual would have improved the final result. It is not the best thing I have read of the author, but it is a very correct novel and I recommend it to you.

The four thousand, the eight hundred - Greg Egan

Otro gran autor que tacho de la lista de los que todavía no habían aparecido en el blog. Conozco la obra de Greg Egan más por sus relatos que por sus novelas, las recopilaciones Axiomático y Luminoso, entre antologías de otros autores, fueron en parte responsables de mi actual afición a la narrativa breve. Hoy comentaré una novela breve, The four thousand, the eight hundred, que ya había aparecido en la revista Asimov's pero que la editorial Subterranean Press va a publicar de forma independiente en unas semanas.
He percibido un cambio de estilo respecto a lo que había leído hasta ahora de este autor. La historia es mucho más asequible que algunos de sus relatos, con reflexiones a nivel sociológico muy interesantes, pero no con las reflexiones a nivel filosófico que provocaban que la lectura se hiciese a ratos un poco pesada, y tampoco la calificaría como ciencia ficción hard, subgénero en el que Egan destaca.
La ambientación es muy interesante. La historia se ubica en los dos grandes asteroides del cinturón, Vesta y Ceres. Hay colonias humanas en los dos, y entre ellos se produce un intercambio de materiales en forma de enormes bloques que viajan lentamente en el espacio. Ceres exporta bloques de hielo y Vesta bloques de roca para suplir las carencias del otro asteroide.
Las sociedades de los dos satélites son similares, pero en Vesta se produce una situación que provoca que parte de la población, descendientes de un grupo de los colonizadores originales, esté sufriendo una discriminación activa y muy potente por parte de gran parte del resto de los pobladores. Aunque se organicen actos de protesta y incluso de sabotaje, la situación no cambia, y gran parte de esta población elige el lento exilio hasta Ceres en cápsulas de supervivencia instaladas en los bloques de roca. 
Egan toca uno de los temas candentes de nuestra sociedad, lamentablemente: los refugiados y sus peligrosísimos viajes para llegar a una zona en la que esperan encontrar refugio y bienestar. Es inevitable pensar en los paralelismos entre el mar Mediterráneo y el vacío por el que se desplazan los bloques con sus polizones.
Lástima que la situación final, en la que se produce la máxima tensión, se resuelva de forma muy precipitada. Unas páginas más y un poco más de explicación para hacer la resolución más gradual hubiesen mejorado el resultado final. No es lo mejor que he leído del autor, pero es una novela muy correcta y que os recomiendo si la podéis conseguir.

domingo, 6 de noviembre de 2016

Bridging infinity - Jonathan Strahan (english version)

Disclaimer: English is my third language,  so I want to apologize in advance for there may be mistakes in the text below. If you find any, please let me know so that I can correct it. I'd really appreciate it. Thanks. You can read this review also in spanish here.

One of the anthologies I liked last year was Meeting infinity, the fourth book of the Infinity project led by Jonathan Strahan. In this project each book consists of stories with a common axis to analyze the future evolution of humanity. In the case of the book that I present today, Bridging infinity, the fifth one, the main subject is great engineering projects.
Like all anthologies written by various authors is very irregular and diverse, but in this case much more since the authors have chosen very different visions of the project, especially  the temporary location, so that there are stories located in the coming decades, but also in the coming millennia. This generates a loss of homogeneity that is what gives more meaning to this project in my oppinion.

The lineup of authors is spectacular, with well-known authors, but in the end, of the 15 stories, there are few that I consider memorable. Everything starts well, since the first three stories are very good, and they have in common, apart from that are very didactical, the exploration and modification of our solar system, but with very different styles.
Alastair Reynolds chooses research and exploration of the structure of the Sun as the goal of his story Sixteen Questions for Kamala Chatterjee, although it contains some surprises. Pat Cadigan in Sixteen Degrees of Separation freedom focuses on the construction of new habitats in the satellites of Jupiter and bodily and emotional changes that will suffer the first colonist. And in the third story, The Venus Generations, Stephen Baxter uses as a main character a long-lived family in the complicated process of reversing the greenhouse effect in order to terraform Venus.



There are a couple of stories I want to highlight for the engineering project they are descriving, and which are those that have generated me more sense of wonder. Robert Reed shows his mastery with Parables of Infinity, an interesting story about an ancient IA who works as a construction worker in a huge generational ship. Although who wins the prize is Allen M Steele with Apache Charley and the Pentagons of Hex, which is about a Dyson sphere made up of thousands of different habitats occupied by alien species. Trains travel between these different habitats, and the story talks about a group of human vagabonds that survive among them. A spectacular scenery I've discovered that has already been used in other of his works and that I'll investigate.
Ozymandias, by Karin Lowachee, explains the story of the robotic construction of a huge  spacecraft, from the point of view of the only human who supervises of the project. I liked this one for the use of humour. Instead, I highlight The city's edge, by Kristine Kathryn Rusch by the atmosphere of mystery, and the sadness and despair of its main character. 
Several of the stories deal with the effects of climate change. From his group I particularly liked Cold Comfort, by Pat Murphy and Paul Doherty. The protagonist is a scientist who is developing a system to collect methane from the thawing permafrost, and the story tells how the project evolves. From the scientific point of view it has seemed me plausible, which is disheartening, because the tone of the story is not exactly optimistic.
And to finish the book, the best story, the one by Ken Liu, Seven Birthdays. Excellent, as usually happens. The story is about seven moments of the long life of the protagonist, but I'd rather not comment much more to not spoil the reading. Just for this story worth it the book.
In short: I liked more the previous anthology, but the quality of many of the stories of this one is very high. The problem is that there is much difference between them; I have liked ones a lot and others very little, so the overall rating is not as high. I'll still be aware of this project, both for future editions (I hope that there will be), as for the three I have not yet read.

Bridging infinity - Jonathan Strahan

Una de las antologías que más me gustó el año pasado fue Meeting infinity, la cuarta parte del Infinity project liderado por Jonathan Strahan. En este proyecto, que consta ya de 5 antologías, cada libro está formado por relatos con un eje común para analizar el posible futuro y evolución de la humanidad. En el caso del libro que os presento hoy, Bridging infinity, el motivo principal son las grandes obras de ingeniería. 

Como todas las antologías escritas por diversos autores es muy irregular y diversa, pero en este caso mucho más ya que los autores han escogido visiones muy diferentes del proyecto, sobre todo en lo que se refiere a la ubicación temporal, de forma que hay relatos situados en las próximas décadas, pero también en los próximos milenios. Esto genera una pérdida de homogeneidad que, según mi punto de vista, es lo que le da más sentido a este proyecto.
La alineación de autores es espectacular, con autores muy conocidos y valorados, pero al final, de los 15 relatos, hay pocos que los considere memorables. La lectura comienza muy bien, ya que los tres primeros relatos son muy buenos, y tienen en común, aparte de que son muy didácticos, la exploración y modificación de nuestro Sistema Solar, aunque con estilos muy diferentes. 
Alastair Reynolds elige la investigación y exploración de la estructura del Sol como objetivo de su relato Sixteen Questions for Kamala Chatterjee, aunque contiene algunas sorpresas. Pat Cadigan en Sixteen degrees of separation freedom se centra en la construcción de nuevos hábitats en los satélites de Júpiter y las modificaciones corporales y emocionales que deberán sufrir los primeros colonos. Y en el tercer relato, The Venus GenerationsStephen Baxter utiliza como protagonistas a una longeva família en el complicado proceso de revertir el efecto hivernadero de Venus para poder terraformarlo.

A partir de este momento el libro pierde fuelle y aparecen algunos relatos de temática diversa y que no me han convencido del todo. De este grupo destacaría por divertido a Ozymandias, de Karin Lowachee, que explica la historia de la construcción robotizada de una enorme nave espacial, desde el punto de vista del único supervisor humano del proyecto.  En cambio, The city's edge, de Kristine Kathryn Rusch destaca por el ambiente de misterio, y por la tristeza y desesperación de su protagonista principal. Dos autoras que desconocía y de las que me ha gustado su estilo.
Hay un par de relatos de los que valoro el proyecto de ingeniería del que tratan, y que son los que me han generado más Sense of WonderRobert Reed muestra su maestría con Parables of Infinity, una interesantísima historia sobre una IA milenaria que trabaja como obrera de construcción en una inmensa nave generacional. Aunque el que gana el premio es Allen M Steele con Apache Charley and the Pentagons of Hex, que trata sobre una esfera de Dyson formada por miles de hábitats ocupados por diferentes especies alienígenas. Hay trenes que viajan entre estos diferentes hábitats, y la historia la protagonizan un grupo de vagabundos humanos que sobreviven como pueden entre ellos. Un espectacular escenario que he descubierto que ya ha utilizado en otras de sus obras y que voy a investigar.
Varios de los relatos tratan sobre los efectos del cambio climático. De este grupo me ha gustado especialmente Cold Comfort, de Pat Murphy y Paul Doherty. La protagonista  es una científica que está desarrollando un sistema para recoger metano del permafrost que se está descongelando y la historia narra como va evolucionando su proyecto. Desde el punto de vista científico me ha parecido plausible, lo que es descorazonador, porque el tono del relato no es precisamente optimista.
Y para rematar la antología (y aquí se nota la experiencia del editor, que nos quiere dejar con buen sabor de boca) el relato de Ken Liu, Seven Birthdays. Excelente, como acostumbra a pasar. La historia narra siete momentos de la longeva vida de la protagonista, pero prefiero no comentar mucho más para no arruinar la lectura. Sólo por este relato vale la pena el libro.
En resumen: me gustó más la anterior antología, pero la calidad de muchos de los relatos es muy alta. El problema radica en que hay mucha diferencia entre unos y otros; unos me han gustado mucho, y otros muy poco, por lo que la valoración general no es tan alta. Aún así estaré pendiente de este proyecto, tanto de las ediciones futuras, que espero que las haya, como de las tres que todavía no he leído.